IN.CUL.CAT!

L’altre dia en una conversa amb una nova amistat, i parlant de relacions anteriors, em va començar a deixar anar un rotllo sobre els signes del zodíac, que si aquell era de tal signe i clar com que jo sóc de tal altre i llavors ell es així i jo sóc aixà, i per això tal i per lo altre qual, i bla bla bla…

No vaig poder més i la vaig haver de fer callar, però no feia massa que la coneixia i no volia semblar groller perquè malgrat tot em cau bé, així que primer vaig intentar fer-li raonar sobre els fonaments del que estava dient. I el raonament de fet és força simple:

• Qui escriu o interpreta com és cada signe? en base a què ho interpreta així i no d’una altra manera?
• Ni idea oi?
• Assumim, que qui sigui que ho escrigui sap el que es diu i té les seves raons i fonaments per dir-ho. Aleshores de quin signe ets?
• Leo
• Aleshores, quin dia vas néixer?
• El 2 d’Agost
• Doncs em penso que ets Càncer i no Leo…
• Apa ! que dius ! que el Leo va del 24 de Juliol al 23 d’Agost, per tant sóc Leo !
• Fa 1000 anys quan va aparèixer l’horòscop potser si, però resulta que el firmament es mou, ara es pot dividir en 13 constel·lacions i no 12 com abans, i el dia que vas néixer tu, fa 30 anys, la que passava era la de Càncer i no pas la de Leo que no comença fins el 10 d’agost.

Així que t’has passat mitja vida pensant que ets Leo, justificant els mals o els bens de les teves relacions en funció de la vostra “suposada” compatibilitat degut als signes, i resulta que ni tu ets Leo ni l’altre és el que et pensaves que era, tot i així has hipotecat les relacions de mitja vida creient-te aquestes bajanades, i dic bajanades perquè si fossin mínimament serioses les persones que les escriuen s’haurien pres la molèstia de, com a mínim, mirar el cel de tant en quant, ja que el dia que van néixer ja n’hi havia 13…

Ara, abans que corris a veure quin “nou” signe ets, et recomano que aprofitis aquesta revelació per deixar de condicionar i justificar el teu comportament i les teves relacions amb aquestes bajanades i siguis una mica més lliure, perquè creure-te-les et limita, però no creure en res t’allibera d’aquesta mania que tenim els humans de buscar les causes dels nostres suposats problemes en l’exterior, i així començar a mirar a dins d’un mateix perquè només allà hi trobaràs el que veritablement ets.

Si creure que estem sols a l’Univers ja és un símptoma malaltís de fins on pot arribar l’egocentrisme humà. Com es pot creure que pot arribar un ovni de l’espai sense ser vist per cap dels satèl·lits ni observatoris terrícoles i aparèixer i desaparèixer del no res, i a més ser captat per una simple càmera de vídeo d’un paio que passava per allà?

Si tenen tecnologia suficient per arribar sense ser vistos de ben segur que també poden campar per aquí sense ser vistos ni detectats. Vist on estem, és molt més sensat pensar que a algú no li interessa que la gent s’assabenti de amb què s’està experimentant. La prova està en que aquells qui podríen desmentir-ho (principalment entitats militars, o fonts governamentals) no ho fan, el que deu voler dir que es parteixen el cul cada vegada que algú parla d’haver vist un ovni, i els hi va de perles que la gent s’ho cregui, fi de l’explicació, els medis silenciats, i es queden tant amples.

D’això se’n diu desviar l’atenció i és una tècnica prou coneguda i utilitzada bastament pels estaments que es fan dir públics…

Va coincidir amb la desaparició de la classe mitjana, uns quants, ben pocs, van passar a ser rics, però la immensa majoria es convertí en pobres. Però a diferència dels segles passats, aquests pobres estaven molt ben formats ja que provenien d’una classe mitja i havien tingut accés a la formació i a la informació durant molts anys, de manera que tenien molt més gruix de població i potencial humà que qualsevol minoria institucional que els controlava i dominava a base de restringir l’accés als recursos de la Terra, la nostra Terra, la Terra de tots.

Aleshores es van adonar que no tenia cap mena de sentit viure en la pobresa quan a la Terra hi ha tanta abundància de recursos, i van decidir deixar de pagar per allò que necessitaven per viure: menjar, aigua i sostre. De seguida es van adonar que calia seguir produïnt aquells bens i que no era just que l’esforç d’uns hagués de mantenir als altres a canvi de res. Per això van decidir que seguirien fent exactament el mateix que feien fins ara, però no cobrarien ni pagarien res, mai més.

De tota manera, encara quedàven vestigis de poder, i moltes presions per recuperar el model antic, així que en pocs anys es va abolir la política ja que la gent s’adonà que hi ha tantes opinions com persones, i que ni les opinions ni les lleis resolen els problemes. I la única cosa que cal és prendre bones decisions, per lo qual no cal cap persona, sinó simplement un ordinador. No calia ni tan sols que fos un super-ordinador, el que si calia que estigués ben connectat a tots els sistemes productius i consumidors del territori que gestiona, a més d’estar connectat a l’ordinador central del municipi, el qual alhora està connectat al de la província, etc etc, en una estructura d’estrella extesa.

D’aquesta manera, l’ordinador de cada població sabia exactament quines eren les mancances i els excedents del seu territori, fent previsions i redistribuint les feines d’acord a aquesta informació, i així ho informaven en temps real als ordinadors del nivell superior, els quals, només havien de creuar les dades dels ordinadors del nivell inferior per veure els excedents i les mancances de cada territori i redistribuir els recursos de la manera més eficient possible. Si amb els recursos propis encara no n’hi havia prou, anàven escalant la informació.

Donat que els recursos eren gestionats pels ordinadors, de seguida van veure que no era necessari que l’home intervingués en el transport de mercaderies, ni en la gestió de l’aigua, ni de l’energia, tot això ho podien fer les màquines automàticament.

Donat que no calien els diners per res, va desapareixer la borsa, els bancs i caixes, els departaments comercials, de marketing i de publicitat ja no tenien sentit, com tampoc el furt ni les guerres. Ja no hi havia marques ni patents ni competència, sinó que hi havia col·laboració per crear uns productes que suplissin de la millor manera possible les necessitats de la gent amb el mínim cost en recursos (ja que no hi ha diners) i energètic. No calien tampoc distribuidors ni intermediaris de cap mena ja que les màquines són les encarregades de redistribuir els recursos. D’altra banda ja no caldria un marc que definís allò que és legal i el que no ho és, totes les lleis van quedar abolides, i ja no van caler més jutges ni advocats ni fiscals ni lleis absurdes, ni policia ni militars. Tot va quedar obsolet. I quan hi havia un problema s’atacava directament, sense necessitat de crear una norma (llei) per esquivar-lo com havia passat en temps antics.

La democràcia es va convertir en un sistema de decisions a temps real, un espai on les idees no tenien nom, i on la gent podia compartir les seves necessitats, valorar les dels demés, i votar per la solució que li semblava que podria beneficiar a una quantitat més gran de gent de la millor manera possible. Un conjunt de variables introduides en un ordinador, el qual de forma imparcial en treia unes conclusions de les quals l’home sempre en tenia la última paraula per tirar-ho endavant o no, votant-ho de nou amb el mateix sistema, fins arribar a la sol·lució perfecta per aquella necessitat en aquell moment. D’aquesta manera no hi havia res inalterable i qualsevol cosa que es pogués millorar degut a la pròpia evolució de la tecnologia, s’integrava dins els sistemes existents, o se’n feien de nous si calia.

Mentrestant, seguint amb la il·lusió de la propietat privada, la població mundial viu en el que ha de ser l’últim sistema d’esclavatge ideat per l’home: L’esclavatge dels diners, és la única cosa que ens manté aturats com a especie, de la mateixa manera que les religions en l’antiguitat posant límits a la nostra pròpia evolució.

Ja des de ben petits que no paren d’atabalar-nos amb que ens hem d’esforçar per tirar endavant. Et marquen unes hores per aprendre, si vas “endarrerit” has de fer repàs, i a part cal que aprenguis idiomes, informàtica i altres coses per tal de ser més “competitiu”, per tenir més “sortides” i més “possibilitats” de trobar una “bona” feina. A més hi ha el paper del professor, que te en les seves mans el poder de decidir sobre el teu futur, ja que ell “aprova” o “desaprova” allò que fas, et pot suspendre o fer-te fora de la classe, etc.

Quan creixem i ens “inserim” al món laboral, la cosa no canvia pas gaire… Et marquen unes hores per anar a la feina, si vas”endarrerit” t’obliguen a fer hores extres, i a part cal que facis cursets d’idiomes, informàtica i altres coses per tal de poder optar a un “carreg” millor. I a més hi ha el paper de l’empresari, que te en les seves mans el poder de decidir sobre el teu futur, ja que ell “aprova” o “desaprova” allò que fas, et pot despatxar o fer-te fora una temporada, etc. Per això ens trobem obligats a fer hores, perquè sempre hi ha algun capullo que les fa per tu i aleshores la teva feina, per bona que sigui, com que has marxat abans queda desacreditada i t’exposes a que et facin fora.

De capullos que fan hores n’hi ha de dos tipus, els que es queden a l’oficina a canvi de res, a aquests no crec que els arribi a entendre mai… I els que ho fan perquè necessiten els diners extra per arribar a final de mes, o això diuen, però el cas és que si necessites més diners dels que guanyes és que has guanyat un punt més al teu nivell de capullisme al gastar per sobre de les teves possibilitats. Però no és culpa teva, així t’ho han inculcat des de ben petit: -si t’esforces més i treballes més guanyaràs més-

Aquest és un dels mites falsos més potents avui en dia, un dels mites que ens condiciona pràcticament tot el nostre estil de vida ja que tota la nostra vida l’hem d’organitzar al voltant del treball. Però és FALS, si treballes més guanyaràs menys, ficat-ho al cap, si treballes més guanyaràs menys i com més treballis menys guanyaràs. La lògica us diu el contrari oi? No patiu, no és culpa vostra, és resultat del rentat de cervell al que hem estat exposats tota la vida. Però només un capullo seguiria fent el mateix un cop s’adona de l’engany, així que encara ets a temps de canviar perquè la última decisió és teva.

Farem els números petits per simplificar al màxim l’explicació d’això. Suposem que cada dia compres una barra de pa a 1 euro i has de fer X Km en cotxe per anar a la feina. A la vostra feina sou 5 persones i l’empresari diu que n’ha de fer fora una per la crisis, però clar, caldrà que les demés facin alguna hora extra de tant en quant. Els treballadors que es queden d’entrada estan contents, després de tot conservaran la feina i tindran la possibilitat de guanyar un extra de tant en quan. Però no s’adonen que ara hi ha una persona parada, que ha de cobrar l’atur i rebre altres ajudes que vagi necessitant degut a que no te feina, a més ha de consumir menys. De manera que el govern necessita gastar-se uns dinerets per mantenir a aquesta persona que a més ara gasta menys, aquests diners els ha de treure d’algun lloc, després d’uns mesos marejant la perdiu t’adones que s’ha apujat la gasolina, que ara la barra de pa val 1’15 euros, i que tu tens la “sort” de poder fer hores de tant en quan per tal de seguir comprant les mateixes coses perquè el sou no l’han canviat pas. De manera que el preu del teu esforç s’ha devaluat, necessites treballar més hores per poder “gastar” no perdó, per poder “comprar” les mateixes coses que abans. En resum, treballes més per guanyar menys. I HO ACCEPTEM CONTENTS !

L’alternativa és clara, en lloc de fer fora a aquesta persona, què passaria si tots fessin una hora menys al dia? D’entrada no hi hauria ningú aturat, tots s’haurien d’estrènyer una mica el cinturó perquè al treballar una hora menys cobres una hora menys, però les que cobres com a mínim són al mateix preu. I com que estem en un mercat on els preus els marquen l’oferta i la demanda (tot i que en tinc les meves reserves…), si tots comprem una mica menys, com a mínim els preus haurien de baixar una miqueta, recuperant així mica en mica l’equilibri entre el que guanyes i el cost de la vida. I ara treballem una hora menys ! Però sempre hi ha d’haver algun perjudicat, en aquest cas l’empresari que va a plorar al govern i l’amenaça amb que si no guanya el suficient haurà de presentar un ERO o com n’hi vulguin dir. El govern es caga als pantalons i li promet l’oro i el moro a l’empresari de manera que el govern que era pel poble passa a ser el govern de les institucions, corporacions i empreses, i té la barra d’ajudar-los amb els nostres impostos!

Recorda, si treballes més estàs prenen la feina a un altre persona a qui hauràs de mantenir fent hores extres.

Ara resulta que hem d’apostar per un creixement sostenible, que això és el que es porta ara, perquè sinó blablabla… Però en un món on els recursos són limitats, el creixement sostenible no pot existir no creieu?

És un concepte que està de moda, tothom se n’omple la boca i queda la mar de bé dir-ho, es veu que ets tope progre, però fica’t-ho al cap, el creixement sostenible no existeix, el sol fet d’unir aquestes dues paraules ja és una fal·làcia descarada i un insult a la intel·ligència de qualsevol ésser humà que entengui el significat de “creixement” i de “sostenibilitat”.

La gent tendeix a pensar que un creixement sostingut del 1% anual és un creixement lineal sense comptar que aquest percentatge és sobre l’any anterior, de manera que sempre és exponencial !

El que vol dir que els recursos s’acabaran mooolt abans del que ens volen fer creure. Així doncs sembla prou clar que la única cosa que pot arribar a ser mai sostenible és el no-creixement, lo qual no és compatible ni de bon tros amb el sistema econòmic actual, però qualsevol intent de posar-lo en entredit és ràpidament silenciat, se’n cuiden prou que no aparegui als mitjans públics de comunicació, i n’acusen als impulsors d’antisistema, radicals, i moltes d’altres paraules que ens han anat inculcant a dolentes, són caca, són marginats, marginem-los a tots.

Per les televisions no surten mai els manifestos altament crítics sobre el sistema no sigui cas que a algú se li acudeixi debatir-ho, només en surten els aldarulls i les càrregues policials, per reforçar-vos la idea que els “antisistema”, com ells els anomenen, són dolents, són el mal, són el càncer de la societat i es volen carregar el benestar il·lusori en el que ens obliguen a viure com si no fos possible ni tan sols debatre cap més alternativa.

Potser et consoles pensant que vivint en democràcia això és el que vol la majoria… I en efecte, la majoria vota a la que creu que és la millor opció, però la clau aquí és, quantes opcions coneix? És com si ens diguessin: mireu, podeu escollir entre fumar tabac negre o tabac ros, del negre hi ha aquesta marca i aquestes altres i de ros aquella marca i aquelles altres, també tens tabac de pipa, tabac d’esnifar i tabac de mastegar, escolliu la que volgueu i això és el que fumarà la majoria… Ara bé, ningú us diu que la millor opció, amb diferència, és no fumar, i donat que la majoria no coneix la opció que es pot viure sense fumar, a més donat que és una opció que ni tan sols pots votar, ens condemnem a fumar el tabac que ens ofereixen amablement, com un servei a la societat, -Jo serveixo altruistament al meu poble- diuen… Com, matant-lo? Condemnant-lo a fumar de per vida? I al damunt es justifiquen dient que això és el que el poble ha escollit a les urnes.

Voteu el que voteu, només podreu accelerar o retardar el col·lapse inevitable mentre la base de l’economia sigui el creixement il·limitat, l’anomenin sostenible o d’un altre manera, però que no deixa de ser creixement al capdavall.

He ficat frens en plural perquè sinó no quedava bé el títol, però de fet només n’hi ha un de fre: els diners. L’únic motiu pel qual no podem utilitzar tots els avenços tecnològics que tenim disponibles avui dia per fer-nos la vida millor és perquè no ho podem pagar ni en tres vides.

Però espereu un moment, avui dia tots tenim ordinadors, telèfons mòbils i altres artilugis a casa, lo qual demostra que si poses la tecnologia a l’abast del món aquesta evoluciona de tal manera que permet reduir els costos lo suficient per tal que la gent hi tingui accés. En canvi, haurem de seguir utilitzant combustibles fòssils fins que s’acabin, i no perquè no hi hagi alternatives, sinó perquè aquestes alternatives estan controlades per aquells qui es beneficien de l’explotació i comercialització d’aquests combustibles. És a dir, es troben patentats pels que hi guanyen diners amb l’alternativa.

Així que no tot son els diners que pot costar, que hem vist que amb el temps s’abarateix i molt, sinó que és més aviat degut als diners que deixarien de guanyar els que ara per ara mouen el món. Podriem caure en el parany de pensar que, donat que en tenen la patent, si s’implanten les alternatives a aquests tipus de combustibles, aquesta gent seguirien guanyant diners. Certament es forrarien un altre cop, però perdrien una cosa més important que els diners, perdrien el CONTROL i per tant el PODER. I no us enganyeu, això és el que ha provocat les últimes guerres, perquè el control dels recursos et dona el poder, i s’assassinen presidents i es provoquen guerres per aquest motiu.

Això em planteja una pregunta: Si per culpa de les patents la gent no te accés a la tecnologia, perquè no les eliminem?

Des del meu punt de vista, patents, copyright i/o propietat intelectual, són una mateixa cosa fruït de l’egocentrisme més ruí de l’espècie humana. Però el cas és que res del que has creat hagués estat possible sense l’experiència que et dona el món en el que vius, per tan ha de pertanyer al món i no a la persona o corporació com fins ara.

Responen a la pregunta, no les eliminem perquè sinó només beneficiarien als explotadors i no als creadors, i això és (almenys ho sembla) força injust. De nou ens topem amb els diners… Tot son blindatges i martingales per protegir els ingressos i beneficis, i més capes i més lleis, i més opinions a favor i en contra de tractar aquestes coses d’una manera o d’un altre, però ningú no posa en qüestió el mateix diner, que és en primera i última instància el veritable fre a l’evolució tecnològica, ningú no es pregunta, ni tan sols es planteja, si hi ha alguna alternativa a l’economia basada en un sistema monetari (?).

El motor és, sense cap mena de dubte, l’accés lliure al coneixement tan preuadament custodiat pels energumens de qui ja he parlat. I el principal canal que tenim avui dia per accedir-hi és Internet, i la major part d’Internet està construïda sobre el software lliure perquè tothom en pot fer ús lliurement, tothom pot veure com està fet i millorar-ho, malauradament hi ha una pressió molt forta per poder patentar el software. Us imagineu que el 46% de totes les webs que hi ha al mon haguessin de “tancar” només perquè alguna empresa ha patentat els servidors web, i el preu per utilitzar Apache fos massa car? I haver de pagar cada cop que miris una foto que has fet tu mateix a l’ordinador, simplement perquè l’algoritme de renderització d’imatges estigués patentat?

Per sort, i gràcies a hackers i pirates, els energuments no poden controlar el que hi ha a Internet, i és la nostra responsabilitat garantir que continui sent així per sempre. Perquè per primer cop en la història de la humanitat l’home té la possibilitat real d’accedir al coneixement global, i no com fins ara en que els mitjans públics i l’educació controlaven el que saps, és a dir, posaven al teu abast la informació justa i necessària per mantenir-te atrapat dins el sistema controlat pels energuments mateixos, i qui controla l’educació i els mitjans públics?

Donat que no poden controlar la xarxa, ara se les empesquen per poder controlar-ne l’accés, volen posar límits al que pots fer o no dins la xarxa, volen poder vedar-te directament l’accés a Internet, perquè el que si que controlen bastant és la infraestructura d’accés a la xarxa. Si et baixes una cançó protegida d’Internet t’arrisques a ser imputat de 6 mesos a 2 anys de presó, mentre que pots anar tranquilament a qualsevol botiga a robar-ne tota la discografia ja que, mentre no passis de 400 €, no és res més que una falta… Això és així, simplement perquè no poden controlar-ho, no saben com fer-ho, i per culpa de la seva incompetència a l’hora de solventar els problemes de la gent es treuen un munt de lleis de sota la màniga convertint a practicament tots els internautes en criminals. Això d’una banda, però de l’altre, no us heu preguntat perquè l’hurt és només una falta? “Robar” una cançó no afecta a ningú més que al seu “creador”, però en canvi, estirar un bolso afecta a tothom, perquè donat que saps que la gent pot estirar bolsos impunement, fa que tothom vagi amb por, creen la por, creen la crisis, amb la crisis hi ha més delinqüència, per tant més por, i ja ténen l’excusa perfecte per posar més policia i per crear més lleis absurdes, per tant més control sobre la població, per tant posar límits a la llibertat de la gent.

L’únic motor de la tecnologia és l’accés a la mateixa, perquè el seu ús la fa millor, i l’únic fre de la tecnologia és l’accés a la mateixa, perquè per accedir-hi calen diners. I no és que els diners no donin la felicitat (famosa frase de consol), sinó que la preocupació pels diners és la primera causa d’infelicitat de la gent. Però el que salvarà a la persona més rica del seu càncer, no són els seus diners, sinó que serà la tecnologia emprada en el seu tractament, però si la tecnologia necessària no existeix morirà. I si no existeix és possiblement perquè les bases de la mateixa es troben restringides degut a alguna patent que ha evitat que investigadors d’arreu del món la desenvolupin col·laborativament.

Avui dia, malauradament, mor moltíssima més gent degut a la falta de diners que no pas a la falta de tecnologia. Lo qual ens hauria de fer replantejar seriosament cap a quin futur volem anar.

Una creença és com una cadena que et manté lligat a un determinat punt de vista de la realitat, provocant que tanquis la ment a tot el demés. I tota creença que acceptis sense qüestionar-la es fonamenta en les teves pors i incerteses, i s’aprofita de la teva confiança. I la mare de totes les pors és la Mort.

Així que lluites aferrissadament contra la por a la Mort seguint l’estil de vida pel qual t’han preparat les doctrines d’aquells que t’han inculcat aquestes creences absurdes. Però creguis el que creguis, la palmaràs igual que jo… I arribat el moment pensaràs: He viscut la meva Vida plenament? O he viscut la dels altres?

Però, a diferència dels nostres predesessors, avui en dia tenim la sort de poder accedir a (pràcticament) tot el coneixement humà gràcies a Internet, i tot i així encara us aferreu a les vostres creences?

El perill de les creences és que la vostra ment es torna altament vulnerable i suggestionable a les voluntats dels altres. No t’ho creus? Sé que no et puc demanar que t’ho creguis sense qüestionar-ho, i no ho faré, a canvi et proposaré un experiment per tal que el facis amb els teus amics i els puguis deixar a tots impressionats del teu “poder mental”.

Pots fer-li a un amic o a varis simultàniament, i lo únic que et cal és un pèndol per cadascú que te’l pots fer tu mateix a casa amb un pes i un cordill d’uns 50-70 cm. Li dius al teu amic, o al grup, que intenti mantenir el pèndol completament immòbil, demanes que es relaxin i es concentrin en el pèndol, la seva forma, el seu color i textura, etc.. Aleshores comences a dir (repetir) -Ara notaràs que el pèndol es comença a moure d’esquerra a dreta, d’esquerra a dreta, d’esquerra a dreta…- I es produirà el miracle. El pots fer parar o fer anar més despresa, el pots fer dona tomps cap a l’esquerra o dreta, fer-lo anar de tu cap a mí o el que vulguis. Quan acabis tothom es quedarà merabellat, molt pocs reconeixeran que eren realment ells que de forma inconscient el movien degut al poder de la suggestió, ja que l’ésser humà és massa orgullós per reconeixer que s’està deixant influenciar. Però tan si ens agrada com si no així és com funcionem la majoria dels humans.

Qualsevol cosa que creguis es convertirà en la teva Veritat, de manera que limita les possibilitats infinites de la teva existència privan-te així de la Llibertat amb la que vas venir al món. La única cosa en la que has de creure és en tu mateix, perquè quan vas néixer ja tenies tot el necessari per viure, així que no val la pena perdre el teu temps amb creences absurdes.

El teu nom és possiblement la paraula que has escoltat més vegades en el que portes de Vida. La majoria de nosaltres ens esgarrifaríem només de pensar en la idea que algú pugui estar repetint un mateix missatge a un nadó en els seus primers mesos de vida. I no és un missatge qualsevol que podria afectar a una faceta de la teva vida, sinó que és l’eix central del qual derivarà tota la teva personalitat.

Tothom s’afanya a escollir un bon nom pels seus fills, però gairebé tothom s’oblida d’explicar-lis que ells no són el seu nom. Bàsicament perquè ells també s’ho creuen… La majoria d’infants, en canvi, quan comencen a parlar es refereixen a ells mateixos en tercera persona tot dient: En Gepet té gana, o en Gepet té pipi. Però no dura massa i aviat tu i el teu nom sou una mateixa cosa, la identificació amb la primera forma s’ha completat, has deixat de ser lliure, has deixat de ser un nou ésser humà per convertir-te en el Gepet. A partir d’aquest moment, per fer enfadar un nen petit n’hi ha prou amb dir malament el seu nom. He dit un nen petit? A quanta gent coneixes que encara s’enfaden (ni que ho dissimulin bé) quan fas broma amb el seu nom, o quan et refereixes a ells fent servir el mot que tenien a l’escola?

Estar clar que necessitem tenir un nom propi que ens identifiqui inequívocament dins el nostre cercle social, però de fet no seria tant dolent si fóssim un nombre perquè t’adonaries fàcilment que tu ets el que ets, i no pas l’individu 8769273.

En Gepet va anar creixent, fins que un dia mentre era a l’escola amb els seus companys fent classe de català els hi van ensenyar que els diminutius dels noms propis es feien agafant la última o dos últimes síl·labes del nom. Així que Pet cap aquí i Pet cap allà tothom se n’enfotia d’ell, excepte potser els amics més propers, però tan se val perquè en Gepet ben aviat va començar a presentar-se com a Pet a les noves amistats. A tothom li feia gràcia aquell mot, tothom el coneixia, fins i tot els seus amics de sempre li deien Pet, així que aquell nou nom li va donar un tipus de vida social que mai hagués aconseguit com a Gepet.

Però com pot ser si és la mateixa persona? La resposta és que és la mateixa persona però representant papers diferents, lo qual no te perquè ser dolent, però el mal és que ens aferrem tant a lo que creiem que som que és com si ho fóssim de debò. Així que tot el que creus que ets, tota la teva personalitat, deriva del fet de confondre’t a tu mateix amb el teu nom. La primera cosa que t’han inculcat, una cosa que no tenies quan vas néixer i que de fet no la necessitaves per viure s’ha convertit en tu, o millor dit, tu t’has convertit en ell.

Ara, ni en Gepet ni en Pet cal que pensin gaire en com actuar davant les situacions de la vida, només li cal fer allò que faria en Gepet o en Pet a cada situació, que no són res més que reaccions automàtiques preprogramades amb la creença que són de collita pròpia. Lo més perillós de tot això, és que si saps com reaccionen les persones a determinades situacions, fets o informacions, i a més tens prou poder per controlar dites situacions, fets o informacions, tens el poder de fer que les persones facin el que tu vols quan tu vols, i a més fer-les creure que ho fan per elles mateixes.

Creure que ets el teu nom és la primera cosa que limita les possibilitats de la teva existència, una càrrega massa feixuga per qualsevol, ja que naixem sent completament lliures, però vivim pràcticament tota la vida com esclaus de nosaltres mateixos, creient que som així perquè la vida ens ha fet així i que no tenim opció, però primer et fan creure que ets el teu nom, i després la resta de coses que creus que ets són fàcils de fer-te-les creure. Simplement cal que te les repeteixin prous cops.