— 685******

— Ok, ens parlem per WhatsApp vale?

— Mmmm… No tinc WhatsApp.

— No tens WhatsApp? Hosti doncs… mmm… ehmm

— Si vols em pots trucar o enviar-me un sms.

— Vale vale…

Fi de la relació…

— Que fa aquell colega?

— Bé… per aquí per allà…

— Hosti és que fem un sopar, i com no te WhatsApp… li pots preguntar si vol venir?

Coi, si sap que no tinc WhatsApp és perquè té el meu número telèfon, no em pot fer una trucada? ni un trist sms? Doncs que us vagi bé el sopar…

— És que amb els sms em cobren…

— Té 1€ i me’n pots enviar 5 aquest mes.

Segueixo esperant…

Doncs sí amics, avui dia si no tens WhatsApp se t’acaba la vida social de les aparences, les falsedats i de les “compassions”, quina llàstima oi?

Quan em pregunten el motiu els hi dic d’una banda que és una empresa i no un servei, de manera que en qualsevol moment la pot comprar una altra empresa i fer el que vulgui amb les teves dades i converses, bé de fet ja ha passat amb facebook… oi? I de l’altre que em distreu. A més si et foten a un grup d’una boda (per di algo), de cop un munt de gent que no m’interessa per res ja poden contactar amb mi? Doncs perdoneu però no m’interessa.

Pel que fa a la privacitat no sembla importar-lis i per les distraccions s’afanyen a respondre ah, però jo tinc els grups silenciats i blablabla, i mil justificacions, que la veritat que a mi tan me fan, si tu estàs bé amb el WhatsApp no cal que et justifiquis de res, però llavors tot fent el cafè amb ells ja han mirat el mòbil 15 vegades i han respòs 10 missatges mentrestant un segueix parlant… amb la paret? ves a saber. Doncs a aquest tipus de distraccions em refereixo, a perdre’s el present i l’autenticitat de la vida. I és que molta gent només entén el present com una qüestió temporal, quan de fet és una qüestió espaciotemporal, l’aquí i l’ara. I a sobre tenen la barra d’interrompre la conversa per ensenyar-te “mira que diu aquest/què m’han enviat/etc”, de debò ets tant poc autèntic que no ets capaç ni de seguir una conversa amb les teves pròpies paraules? estaves escoltant o no? i què et fa pensar que m’interessa el més mínim el que t’ha enviat una tercera persona?

Lo millor per això, és quan l’endemà et trobes a algun amic comú i et pregunta com va anar el cafè d’ahir… De fet érem a la mateixa hora al mateix lloc però l’altre persona estava fent un cafè amb els seus amics del WhatsApp, i jo… amb la paret? I tu com ho saps? m’ho va dir ahir mentre fèieu el cafè… Que trist tot plegat que lo millor de fer un cafè junts sigui explicar-ho que no pas gaudir-ho, si almenys fos un playboy filantrop multimilionari, però no ho soc pas, lo qual encara ho fa més trist.

No sé qui és qui no te vida social… bé jo reconec que no en tinc gaire, i lo tranquil que estic… però amb els quatre amics que ens truquem, quan fem alguna cosa junts, almenys fem alguna cosa junts, no només al mateix lloc, i això s’agraeix.

Em direu que una trucada també distreu, cert, però almenys si és d’algú prou important com per haver de respondre, un es pren la decència de demanar disculpes… Tu demanes disculpes per llegir un missatge? i per respondre’l? Els meus companys de feina us podran dir quantes vegades penjo el telèfon sense contestar al dia, són amics o números desconeguts, els truco més tard. I el mateix els amics, són de feina o números desconeguts, els truco més tard. I no s’acaba el món.

Si voleu més informació d’aquesta necessitat constant de mirar al WhatsApp, email, facebook, twitter, etc, potser us interessa: https://www.verywell.com/what-is-a-variable-ratio-schedule-2796012

L'entrada Viure sense WhatsApp ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

Tant si ets dels que dona com dels que no, el fet de trobar-los ja ens crea un cert sentiment de culpabilitat. Com que habitualment no movem ni un dit per ajudar als qui ho necessiten, el fet de donar uns centimets ens permet expiar les nostres culpes o bé ens crea una mena de superioritat moral, la mateixa que se sent pel fet de ser voluntari.

Recordo una una conversa amb un voluntari-recaptador de certa fundació ecologista que amablement em va explicar el que feien amb els diners, els projectes que tenien en marxa, etc. Però per sorpresa meva en oferir-li ajuda em va demanar de fer una donació… Així que li vaig explicar que sempre que vaig a la muntanya, que és prou sovint, prenc una bossa de plàstic i recullo la merda que hi trobo, aquest és el meu granet de sorra, cosa que ell tan sensible i hippy-pijo-progre no havia fet en sa vida!

Però la última va ser l’altre dia que estava la ciutat plena de voluntaris recaptant diners per al càncer infantil i en arribar a la feina em trobo tots els companys la mar de contents amb la seva enganxina, com si s’haguessin tret un pes de sobre, amb el sentiment de superioritat moral del que us parlava abans, notes que et miren de reüll tot cercant l’enganxina… Però de fet s’hi miren entre tots així, lo primer per buscar algú altre amb l’enganxina per no dir “osti, sóc l’únic imbècil que ha fet una donació?”, però una vegada troben algun còmplice llavors ja se senten millor i moralment superiors i busquen els qui no la portem per reforçar-se en la seva posició.

Però què us penseu? Que donant diners un o dos cops l’any solucionareu els problemes del món?

Us heu preguntat mai perquè no hi ha una fundació per recaptar diners per ajudar als sense sostre? o per pagar les hipoteques dels que estan a punt de ser desnonats? i en canvi n’hi ha un munt per a tot tipus de malalties, fam, animals i natura?

El motiu és doble però l’objectiu és sempre el mateix, recaptar diners. El primer motiu, que al meu parer és el més pervers, és marqueting pur i dur, donat que les campanyes s’aprofiten de la bona fe de la gent per recaptar diners, vent molt més un nen malalt o desnodrit o un animal maltractat que no pas un paio sense sostre. I el segon motiu és purament econòmic, i és el descomunal volum de negoci que mouen tots aquests temes, però en canvi no hi ha negoci en pagar la hipoteca del veí!

Així que deixem-nos de tonteries i falses morals, els diners no són la solució, els diners són la part més important del problema !

Està en la naturalesa humana ajudar-nos els uns als altres, però com que no ho acostumem a fer normalment perquè “estem massa ocupats”, ens sentim culpables i ens pensem que amb una donació de tant en tant ja hem fet la nostra part. Però la nostra responsabilitat va molt més enllà i s’ha d’exercir cada dia, però no amb diners, els diners només beneficien a uns pocs, les nostres accions en canvi poden canviar el món.

L'entrada Siguem solidaris ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

L'entrada Els dracs morats ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

Ho pregunto perquè llavors Déu també en tindria, però perquè el vol?

L'entrada Divagacions creacionistes ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

En primer lloc cal adonar-se que si resseguim les línies sanguínies de les elits aristocràtiques que conformen l’Establishment actual es pot arribar pràcticament fins al segle XI que és quan varen sorgir les diferents cases reials europees (i no pas per art de màgia diria jo).

Abans d’això ja és difícil de seguir els llinatges en sí, però m’atreviria a afirmar que les elits mai no estan al bàndol perdedor i també fora lògic pensar que si fossin la mateixa casta seguirien els mateixos dogmes i per tant hauríem de poder identificar un patró semblant de comportament a partir dels esdeveniments, migracions poblacionals, fets històrics ben documentats però sobretot per l’arquitectura, no la d’edificis, sinó la de la transmissió del pla de construcció del mon modern. Si ens fixem en els grans imperis, primer creixen i s’estenen i després cauen, però qui cau, cau un emperador o un rei, i les elits? Les elits emigren, es barregen i s’adapten a les circumstàncies de cada època.

Creix l’Imperi Romà, les elits envien els seus arquitectes a construir Constantinoble que es converteix en capital de l’Imperi amb Constantí com emperador, sí sí, el primer emperador romà que professà el cristianisme, cau l’Imperi Romà, d’occident clar, perquè l’oriental continua sota el nom d’Imperi Bizantí. Mentre estant l’església cristiana va guanyant poder fins que Carlemany, emperador de l’Imperi Carolingi, conquereix Itàlia (en mans dels llombards) al segle IX i és coronat Imperator Augustus, succeint així a l’Imperi Bizantí com a protector de la cristiandat. Curiosament per aquells temps sembla que a l’Europa occidental el feudalisme està ben establert en substitució de l’esclavisme de l’edat antiga, i els senyors feudals formats per nobles i membres de l’església comencen a guanyar molt de poder fins que al segle XII es comença a produir un procés de centralització, mitjançant el qual el rei guanya poder als altres nobles, creix l’estructura política dels estats embrionari i comença a aparèixer la burgesia que busca el guany als diners i no a la terra, i uns anys després amb la quarta creuada cau l’Imperi Bizantí amb el saqueig de Constantinoble i es torna a tancar el cicle de creixement, migració de les elits, i saqueig.

Històricament doncs, tenim amos i esclaus, senyors feudals i vassalls, i ara burgesos i treballadors. Sempre sota les ordres i mandats de les mateixes elits aristocràtiques de manera que ja podem afirmar que han estat els arquitectes del món modern en el que vivim, el que ens porta a qüestionar-nos profundament la nostra forma de veure la vida i aquesta falsa il·lusió de llibertat que s’utilitza d’excusa per dominar, oprimir i saquejar, i per mantenir-nos engabiats i adormits mentre ells van seguint el seu pla de construcció del món tal com ells el volen, sense pausa ni descans, sense escrúpols ni remordiments, amb precisió quirúrgica aixequen governs o els fan caure segons els convingui, i aplicant sempre la màxima del divideix i venceràs (religions, classes socials, “ismes” varis, esport, sexe, política, etc.) d’una banda, i amb la por (malalties, terrorismes/atacs de falsa bandera, diners/treball, delinqüència/seguretat/control, etc.) de l’altre, tot ben cuinat i meticulosament seleccionat ens arriba per mitjà dels mass media que també controlen. Mentrestant ells es mantenen units venent armes, finançant i controlant els governs dels dos bàndols, de manera que sempre hi guanyen. I se’n riuen de nosaltres veient com culpem a la religió, o a la mala gestió d’un govern o actualment dels bancs, o als diferents ismes, o als empresaris, o als estrangers immigrants, o a qualsevol altre que no formi part de la seva elit.

Ara, ja estem en disposició de ficar-nos en la pell de l’amo i poder entendre perquè es va abolir, perdó evolucionar, l’esclavitud d’antany per convertir-se en l’esclavitud, perdó les formes de treball i llibertat de què gaudim actualment, que com he avançat a l’inici d’aquest escrit no te res a veure ni de bon tros amb un canvi de consciència, però els hi convé que així ho creiem ja que ens fa psicològicament còmplices de l’engany.

Així que en primer lloc anem a desmitificar la visió de l’esclau que ens han inculcat. D’entrada cal veure que si vas a comprar un esclau, en compraries un d’escanyolit, desnodrit i malalt, o bé un de sa i cepat? La resposta és prou clara, vols que treballi les teves terres, per tant millor que sigui fort, i vols amortitzar la inversió, per tant millor que sigui sa i talment com si es tractés d’un cavall, l’alimentaries, li donaries un sostre, i el cuidaries el millor possible per tal que doni el seu màxim rendiment a la feina. I això suposa un gasto molt gran, ja que has de donar-li sostre i menjar a ell i la seva família tot l’any, hi hagi feina o no n’hi hagi. D’altra banda si només els hi dones un tros de pa i els fiques a dormir al traster no podran treballar per tu perquè estaran massa dèbils i amb el temps es moriran. Per tant se’ls mantenia en bones condicions per una necessitat comercial, l’amo fins hi tot els formava de la seva pròpia butxaca, ja que necessitava capatassos, majordoms, comptables, administradors del patrimoni, educadors pels fills de l’amo, eren tipus d’esclaus que sovint rebien fins i tot una compensació monetària, i a Grècia fins i tot se’ls hi permetia tenir esclaus així que devien de tenir un bon estatus social, però a més se’ls ha de vigilar, així que també calia pagar a uns guardes per que els vigilin. I tot junt es converteix en un gasto enorme per l’amo.

En canvi si en comptes d’un esclau tens un treballador (com som ara), et costa moltíssim menys de mantenir que un esclau, després de tot només li pagues per les hores de feina que ha fet, de manera que ara l’esclau, perdó el treballador, és ell el que s’ha de mantenir a ell i a la seva família, i quan no hi ha feina l’envies cap  a casa. Negoci rodó no creieu? Per tant l’abolició de l’esclavitud afavoreix molt més a l’amo que no pas a l’esclau, ja que ara només li paga per la feina que fa, ni l’ha d’alimentar, ni curar-lo ni donar-li sostre, per tant els seus beneficis són majors.

Imagineu-vos com n’estem de lobotomitzats que fins i tot som nosaltres els que anem a suplicar perquè ens donin feina, som nosaltres que paguem a la policia i exercits que ells controlen per controlar-nos a nosaltres i aplicar-nos les lleis que creen a la seva mida, som nosaltres que demanem més seguretat i lleis perquè no ens “matem” entre nosaltres mateixos, per què? Com he dit abans perquè la seva màxima és mantenir-nos dividits, enganyats i amb la por al cos, perquè saben que si algun dia ens unim de veritat i hi ha un canvi de consciència de veritat perdrien tot el poder per sempre.

Veiem ara les estratègies que estan utilitzant els últims temps per deshumanitzar i lobotomitzar la població i així mantenir-la adormida i infeliç, lo que crea aquesta angoixa pels diners amb les conseqüències que tots coneixem perquè les vivim cada dia. Això ho aconsegueixen de dues maneres relacionades, en primer lloc separant els nens de les mares i de les famílies, i en segon lloc programar-los des de ben petits per mitjà de l’obligació a escolaritzar-los, és a dir, si no el dones voluntàriament te’l prenen per la força, la qüestió és que tots han de passar per la programació/lobotomització anomenada escola, se’ls programa per dues coses bàsicament, primera per tal que no pensin per ells mateixos fent-los sentir estúpids i avergonyint-los davant dels seus companys quan ho fan, obligant-los així a acceptar els dogmes dels altres sense pràcticament ni qüestionar-los; i de l’altre a acceptar una figura d’autoritat que t’avalua contínuament, t’obliga a mantenir uns horaris i si no li fas cas et poden fer fora de classe amenaçant-te amb la por d’avisar als pares, etc. Que més endavant es convertirà en la figura de l’empresari, el jefe, el policia, l’amo o com li volguéssiu dir, o fas el que se suposa que has de fer o les conseqüències poden ser terribles. Molt trist tot plegat i massa descarat per creure-s’ho, però és així, aprenem de l’entorn i creen l’entorn que farà que en el futur siguem ben obedients i manipulables.

Val a dir que ens ataquen per totes bandes, sobretot des que va aparèixer la televisió i amb ella les pel·lícules, d’entre elles les pitjors les grans produccions de Hollywood, però això ja seria un altre tema que potser tracti un altre dia. Per ara centrem-nos en com han aconseguit aquesta fragmentació generacional on es perd el respecte pels grans (pares i avis) i es mira amb prepotència i arrogància als petits, lo primer és separar els nens per edats, així cada generació creix junta i se la pot manipular més fàcilment (recordeu sempre intenten dividir). Lo segon és fruit d’un conjunt de circumstàncies cronològiques que per res són casuals ni fruit d’una societat més madura ni res d’això, sinó que han fet que es produeixin per aconseguir el seu objectiu i són les següents:

• Incorporació de la dona al mercat laboral. Es comença a produir en la generació dels nostres avis, i els nostres pares ja casi segur que han de treballar els dos. El que vol dir que abans només amb el sou de l’home es podia mantenir a tota la família, però curiosament amb la incorporació de la dona al mercat laboral ni amb els dos sous ens arriba, quan la lògica ens diria que hauríem de tenir més ingressos per la unitat familiar en realitat en tenim menys. Però també vol dir que si abans era la mare la principal educadora dels fills, ara passa a un segon terme en el paper educador en favor de les escoles (si fins hi tot hi ha escoles bressol! per l’amor de Déu que són nens!!), i sort en tenen moltes famílies dels avis que ja estan jubilats que se’n fan càrrec mentre els pares treballen.
• El príncep (o princesa) blau i els ídols o herois prefabricats amb què hem crescut. Malgrat comptades excepcions, tenim que pràcticament tots els actors, músics i esportistes famosos, sobretot els mes mediàtics, han estat casats i tenen fills amb varies dones, molts tenen o han tingut diguem-ne experiències amb les drogues, problemes amb l’autoritat i escàndols diversos, una forta discriminació positiva de la homosexualitat/bisexualitat (de la que encara no n’entenc molt bé l’objectiu), etc. Ens diuen qui o què és “guapo” i què no, quin és el cos model i quin no, etc. I tot això ho veiem de lo més normal amb el que idealitzem les nostres parelles fins a tal punt que arriba un dia en que ens adonem que no ens aguantem i que en realitat no teníem res més en comú que la superficialitat de la relació, lo que pot desencadenar maltractaments pel sentit de possessió que es té de la parella, desestructuració familiar en cas de tenir fills, sortir d’una relació i aferrar-se a un altre igual de dolenta d’un dia per l’altre, sentir-se culpable del fracas de la mateixa. I tot perquè volem sentir-nos com els nostres ídols, però desenganyem-nos només veus el que volen que vegis perquè actuïs així, i consumeixis tot el que calgui per assemblar-te al teu heroi, ja sigui amb joies, tractaments de bellesa, cotxes, telèfons mòbils, habitatges, vehicles, i un llarguíssim etcètera, però mentre et comparis amb ells mai seràs feliç i això és el que volen, la teva infelicitat et fa manipulable i suggestionable i per tant comprador compulsiu cercant la felicitat en les coses materials que es com es veu a la parella en una relació superficial, com un objecte de la nostra possessió.
• Les conseqüències dels punts anteriors fan que avui més que mai la gent es plantegi el fet de tenir fills o tenir-ne un altre, com un gasto més, en comptes de pensar en la felicitat que produeix tenir un fill fruit de l’amor i de la necessitat biològica de la mateixa Vida, pensen en si el podran mantenir, en si li podran pagar l’escola (per tal que els programin com és degut i no ens donin massa molèsties, cony doncs perquè el vols?), si no serà una obstrucció per conservar el lloc de treball en cas de les dones, ara no quan acabi d’estudiar, ara no quan els avis es jubilin, ara no quan em donin l’ascens, quan acabi de pagar el cotxe, etc.
• Lo següent que volen fer i que ho tenim a la cantonada és apujar l’edat de jubilació, és curiós que amb la de joves aturats que hi ha hagin de treballar els avis, però si els avis treballen qui ens queda per fer-se càrrec dels nens? exacte, les escoles bressol, però fixeu-vos que sempre hi ha places super limitades, perquè sembli que costi molt de trobar plaça pel nostre nen, i amb el sistema capitalista què passa amb els bens escassos? que són cars, cada cop més cars, i ara aprofitant la fabulosa crisis se n’aprofiten els hi retiren subvencions i encara són més cars, és a dir preparen el terreny per quan allarguin l’edat de jubilació. De manera que els pares pagaran el que sigui per tal de col·locar-lo en algun lloc ja que han de treballar els sis (pares i avis) i ja no tindran cap més altre remei que pagar, sigui a una escola o a una mainadera, però sobretot que es compleixi l’objectiu de l’elit, és a dir, separar els nens dels pares i individualitzar-los. Així doncs, t’hipoteques tota la vida per regalar un nen a l’estat i que aquest l’adoctrini per formar part d’aquest sistema sense qüestionar-lo i perpetuant-lo.

Abans érem esclaus per la força i ens alimentaven i cuidaven bé i ara han aconseguit que siguem nosaltres els que supliquem per una feina per poder mantenir-los a ells, mentre a sobre ens hem d’alimentar i cuidar nosaltres mateixos, per tal de gaudir d’aquesta falsa llibertat il·lusòria i assolir la suposada felicitat que haurien de donar les possessions materials, i que no arriba mai.

L'entrada Esclaus ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

No deien que no hi havia crisis?

No deien que no apujarien impostos?

No deien que no tocarien la sanitat ni l’ensenyament ni…?

No deien que res d’amnistia fiscal?

No deien que els bancs estaven bé?

Doncs ara diuen que un rescat és impossible, que no hi haurà “corralito”, ni molt menys sortirem de l’euro… I si resulta que en el moment de desencadenar-se aquests fets, els que gaudeixen d’informacions privilegiades van a amagar els seus diners i no poden perquè no hi ha líquid, perquè nosaltres ja ho hem tret abans? Perquè sinó tanta falera i tantes afirmacions i negacions categòriques? Perquè insisteixen tant a dir que els nostres dipòsits estan segurs als bancs i no els hem de tocar? No serà perquè precisament els que gaudeixen d’informació privilegiada tenen por de no poder evadir els diners quan arribi el moment? O potser el seu objectiu és precisament aquest, i ells ja ho tenen tot a punt per quan nosaltres fem caure la banca moguts per la por que ens intenten imposar?

Jo només sé que quan diuen que no, passa que sí, i quan diuen que sí passa que no. Sigui com sigui el temps ho dirà, i més aviat del que sembla…

Arribats el dia per això, recordem tots plegats que un tros de paper no val res més que el valor que tu li vulguis donar.

L'entrada No deien que? ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

L'entrada Super Bowl 2012 ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

Col·lapse, sobren els comentaris:

L'entrada Un documental que us pot salvar la Vida ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

L’objectiu és que obriu la ment i us feu preguntes, moltes preguntes, i que no les intenteu respondre vosaltres mateixos amb la informació que teniu, sinó que investigueu les evidències del vostre entorn, perquè heu de ser conscients que informació no és igual a coneixement, i coneixement no és igual a saviesa, i tots sabem qui controla la informació, i tots sabem qui són els que es creuen els posseïdors del coneixement, en canvi la saviesa, que sempre es basa en l’experiència, només et pertany a tu.

Així que per començar aquesta nova etapa, us deixo l’enllaç d’un llibre, de lliure accés, que ens parla sense embuts de l’estat del món en que vivim, la fi d’una etapa, la fi d’una era, espero que us agradi i us ajudi a comprendre millor allà on som: “La danza final de Kali”

La danza final de Kali

L'entrada Nova etapa ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.

Sentint-ho molt a mi aquests números em demostren tot el contrari, és a dir, quin és l’objectiu del sistema policial-judicial-penitenciari? Justament, segons la pel·lícula que ens han venut, és el de reduir el crim i la il·legalitat. Però què ens diuen els números al llarg del temps? Just el contrari, que cada vegada hi ha més crim, més il·legalitat i les presons més plenes. Sembla que per molt que s’augmentin les penes, per molt que s’augmentin els dispositius policials, per molt que s’intenti agilitzar el sistema judicial, res no funcioni, ja que cada vegada va a més no a menys.

Qualsevol empresa amb aquests resultats ja faria anys que hauria esgotat els crèdits i que hauria fet fallida. Però nosaltres hem de continuar apostant i invertint en un sistema que s’ha demostrat obsolet.

No estic criticant aquí la feina de tots aquests funcionaris, o en qualsevol cas aquests seria un altre tema, la crítica és contra el sistema mateix que no és capaç d’assolir els objectius pels quals va ser creat.

És com posar un fuster a podar sense ensenyar-li com es poda, ell farà la seva feina de forma perfecte, un tall net amb les eines més sofisticades, però si talla per on no ha de tallar, l’arbre mai no donarà els fruits que ha de donar.

L'entrada Fracàs del sistema penitenciari ha aparegut primer a IN.CUL.CAT!.