Viure sense WhatsApp
Diumenge, abril 24th, 2016— Em dones el telèfon?
— 685******
— Ok, ens parlem per WhatsApp vale?
— Mmmm… No tinc WhatsApp.
— No tens WhatsApp? Hosti doncs… mmm… ehmm
— Si vols em pots trucar o enviar-me un sms.
— Vale vale…
Fi de la relació…
— Que fa aquell colega?
— Bé… per aquí per allà…
— Hosti és que fem un sopar, i com no te WhatsApp… li pots preguntar si vol venir?
Coi, si sap que no tinc WhatsApp és perquè té el meu número telèfon, no em pot fer una trucada? ni un trist sms? Doncs que us vagi bé el sopar…
— És que amb els sms em cobren…
— Té 1€ i me’n pots enviar 5 aquest mes.
Segueixo esperant…
Doncs sí amics, avui dia si no tens WhatsApp se t’acaba la vida social de les aparences, les falsedats i de les “compassions”, quina llàstima oi?
Quan em pregunten el motiu els hi dic d’una banda que és una empresa i no un servei, de manera que en qualsevol moment la pot comprar una altra empresa i fer el que vulgui amb les teves dades i converses, bé de fet ja ha passat amb facebook… oi? I de l’altre que em distreu. A més si et foten a un grup d’una boda (per di algo), de cop un munt de gent que no m’interessa per res ja poden contactar amb mi? Doncs perdoneu però no m’interessa.
Pel que fa a la privacitat no sembla importar-lis i per les distraccions s’afanyen a respondre ah, però jo tinc els grups silenciats i blablabla, i mil justificacions, que la veritat que a mi tan me fan, si tu estàs bé amb el WhatsApp no cal que et justifiquis de res, però llavors tot fent el cafè amb ells ja han mirat el mòbil 15 vegades i han respòs 10 missatges mentrestant un segueix parlant… amb la paret? ves a saber. Doncs a aquest tipus de distraccions em refereixo, a perdre’s el present i l’autenticitat de la vida. I és que molta gent només entén el present com una qüestió temporal, quan de fet és una qüestió espaciotemporal, l’aquí i l’ara. I a sobre tenen la barra d’interrompre la conversa per ensenyar-te “mira que diu aquest/què m’han enviat/etc”, de debò ets tant poc autèntic que no ets capaç ni de seguir una conversa amb les teves pròpies paraules? estaves escoltant o no? i què et fa pensar que m’interessa el més mínim el que t’ha enviat una tercera persona?
Lo millor per això, és quan l’endemà et trobes a algun amic comú i et pregunta com va anar el cafè d’ahir… De fet érem a la mateixa hora al mateix lloc però l’altre persona estava fent un cafè amb els seus amics del WhatsApp, i jo… amb la paret? I tu com ho saps? m’ho va dir ahir mentre fèieu el cafè… Que trist tot plegat que lo millor de fer un cafè junts sigui explicar-ho que no pas gaudir-ho, si almenys fos un playboy filantrop multimilionari, però no ho soc pas, lo qual encara ho fa més trist.
No sé qui és qui no te vida social… bé jo reconec que no en tinc gaire, i lo tranquil que estic… però amb els quatre amics que ens truquem, quan fem alguna cosa junts, almenys fem alguna cosa junts, no només al mateix lloc, i això s’agraeix.
Em direu que una trucada també distreu, cert, però almenys si és d’algú prou important com per haver de respondre, un es pren la decència de demanar disculpes… Tu demanes disculpes per llegir un missatge? i per respondre’l? Els meus companys de feina us podran dir quantes vegades penjo el telèfon sense contestar al dia, són amics o números desconeguts, els truco més tard. I el mateix els amics, són de feina o números desconeguts, els truco més tard. I no s’acaba el món.
Si voleu més informació d’aquesta necessitat constant de mirar al WhatsApp, email, facebook, twitter, etc, potser us interessa: https://www.verywell.com/what-is-a-variable-ratio-schedule-2796012