Arxiu per la ‘Futurisme’ Categoria

No deien que?

Diumenge, maig 20th, 2012

No deien que no hi havia bombolla?

No deien que no hi havia crisis?

No deien que no apujarien impostos?

No deien que no tocarien la sanitat ni l’ensenyament ni…?

No deien que res d’amnistia fiscal?

No deien que els bancs estaven bé?

Doncs ara diuen que un rescat és impossible, que no hi haurà “corralito”, ni molt menys sortirem de l’euro… I si resulta que en el moment de desencadenar-se aquests fets, els que gaudeixen d’informacions privilegiades van a amagar els seus diners i no poden perquè no hi ha líquid, perquè nosaltres ja ho hem tret abans? Perquè sinó tanta falera i tantes afirmacions i negacions categòriques? Perquè insisteixen tant a dir que els nostres dipòsits estan segurs als bancs i no els hem de tocar? No serà perquè precisament els que gaudeixen d’informació privilegiada tenen por de no poder evadir els diners quan arribi el moment? O potser el seu objectiu és precisament aquest, i ells ja ho tenen tot a punt per quan nosaltres fem caure la banca moguts per la por que ens intenten imposar?

Jo només sé que quan diuen que no, passa que sí, i quan diuen que sí passa que no. Sigui com sigui el temps ho dirà, i més aviat del que sembla…

Arribats el dia per això, recordem tots plegats que un tros de paper no val res més que el valor que tu li vulguis donar.

El dia que tothom va deixar de pagar

Diumenge, juny 28th, 2009

Va coincidir amb la desaparició de la classe mitjana, uns quants, ben pocs, van passar a ser rics, però la immensa majoria es convertí en pobres. Però a diferència dels segles passats, aquests pobres estaven molt ben formats ja que provenien d’una classe mitja i havien tingut accés a la formació i a la informació durant molts anys, de manera que tenien molt més gruix de població i potencial humà que qualsevol minoria institucional que els controlava i dominava a base de restringir l’accés als recursos de la Terra, la nostra Terra, la Terra de tots.

Aleshores es van adonar que no tenia cap mena de sentit viure en la pobresa quan a la Terra hi ha tanta abundància de recursos, i van decidir deixar de pagar per allò que necessitaven per viure: menjar, aigua i sostre. De seguida es van adonar que calia seguir produïnt aquells bens i que no era just que l’esforç d’uns hagués de mantenir als altres a canvi de res. Per això van decidir que seguirien fent exactament el mateix que feien fins ara, però no cobrarien ni pagarien res, mai més.

De tota manera, encara quedàven vestigis de poder, i moltes presions per recuperar el model antic, així que en pocs anys es va abolir la política ja que la gent s’adonà que hi ha tantes opinions com persones, i que ni les opinions ni les lleis resolen els problemes. I la única cosa que cal és prendre bones decisions, per lo qual no cal cap persona, sinó simplement un ordinador. No calia ni tan sols que fos un super-ordinador, el que si calia que estigués ben connectat a tots els sistemes productius i consumidors del territori que gestiona, a més d’estar connectat a l’ordinador central del municipi, el qual alhora està connectat al de la província, etc etc, en una estructura d’estrella extesa.

D’aquesta manera, l’ordinador de cada població sabia exactament quines eren les mancances i els excedents del seu territori, fent previsions i redistribuint les feines d’acord a aquesta informació, i així ho informaven en temps real als ordinadors del nivell superior, els quals, només havien de creuar les dades dels ordinadors del nivell inferior per veure els excedents i les mancances de cada territori i redistribuir els recursos de la manera més eficient possible. Si amb els recursos propis encara no n’hi havia prou, anàven escalant la informació.

Donat que els recursos eren gestionats pels ordinadors, de seguida van veure que no era necessari que l’home intervingués en el transport de mercaderies, ni en la gestió de l’aigua, ni de l’energia, tot això ho podien fer les màquines automàticament.

Donat que no calien els diners per res, va desapareixer la borsa, els bancs i caixes, els departaments comercials, de marketing i de publicitat ja no tenien sentit, com tampoc el furt ni les guerres. Ja no hi havia marques ni patents ni competència, sinó que hi havia col·laboració per crear uns productes que suplissin de la millor manera possible les necessitats de la gent amb el mínim cost en recursos (ja que no hi ha diners) i energètic. No calien tampoc distribuidors ni intermediaris de cap mena ja que les màquines són les encarregades de redistribuir els recursos. D’altra banda ja no caldria un marc que definís allò que és legal i el que no ho és, totes les lleis van quedar abolides, i ja no van caler més jutges ni advocats ni fiscals ni lleis absurdes, ni policia ni militars. Tot va quedar obsolet. I quan hi havia un problema s’atacava directament, sense necessitat de crear una norma (llei) per esquivar-lo com havia passat en temps antics.

La democràcia es va convertir en un sistema de decisions a temps real, un espai on les idees no tenien nom, i on la gent podia compartir les seves necessitats, valorar les dels demés, i votar per la solució que li semblava que podria beneficiar a una quantitat més gran de gent de la millor manera possible. Un conjunt de variables introduides en un ordinador, el qual de forma imparcial en treia unes conclusions de les quals l’home sempre en tenia la última paraula per tirar-ho endavant o no, votant-ho de nou amb el mateix sistema, fins arribar a la sol·lució perfecta per aquella necessitat en aquell moment. D’aquesta manera no hi havia res inalterable i qualsevol cosa que es pogués millorar degut a la pròpia evolució de la tecnologia, s’integrava dins els sistemes existents, o se’n feien de nous si calia.

Mentrestant, seguint amb la il·lusió de la propietat privada, la població mundial viu en el que ha de ser l’últim sistema d’esclavatge ideat per l’home: L’esclavatge dels diners, és la única cosa que ens manté aturats com a especie, de la mateixa manera que les religions en l’antiguitat posant límits a la nostra pròpia evolució.