IN.CUL.CAT!

Va coincidir amb la desaparició de la classe mitjana, uns quants, ben pocs, van passar a ser rics, però la immensa majoria es convertí en pobres. Però a diferència dels segles passats, aquests pobres estaven molt ben formats ja que provenien d’una classe mitja i havien tingut accés a la formació i a la informació durant molts anys, de manera que tenien molt més gruix de població i potencial humà que qualsevol minoria institucional que els controlava i dominava a base de restringir l’accés als recursos de la Terra, la nostra Terra, la Terra de tots.

Aleshores es van adonar que no tenia cap mena de sentit viure en la pobresa quan a la Terra hi ha tanta abundància de recursos, i van decidir deixar de pagar per allò que necessitaven per viure: menjar, aigua i sostre. De seguida es van adonar que calia seguir produïnt aquells bens i que no era just que l’esforç d’uns hagués de mantenir als altres a canvi de res. Per això van decidir que seguirien fent exactament el mateix que feien fins ara, però no cobrarien ni pagarien res, mai més.

De tota manera, encara quedàven vestigis de poder, i moltes presions per recuperar el model antic, així que en pocs anys es va abolir la política ja que la gent s’adonà que hi ha tantes opinions com persones, i que ni les opinions ni les lleis resolen els problemes. I la única cosa que cal és prendre bones decisions, per lo qual no cal cap persona, sinó simplement un ordinador. No calia ni tan sols que fos un super-ordinador, el que si calia que estigués ben connectat a tots els sistemes productius i consumidors del territori que gestiona, a més d’estar connectat a l’ordinador central del municipi, el qual alhora està connectat al de la província, etc etc, en una estructura d’estrella extesa.

D’aquesta manera, l’ordinador de cada població sabia exactament quines eren les mancances i els excedents del seu territori, fent previsions i redistribuint les feines d’acord a aquesta informació, i així ho informaven en temps real als ordinadors del nivell superior, els quals, només havien de creuar les dades dels ordinadors del nivell inferior per veure els excedents i les mancances de cada territori i redistribuir els recursos de la manera més eficient possible. Si amb els recursos propis encara no n’hi havia prou, anàven escalant la informació.

Donat que els recursos eren gestionats pels ordinadors, de seguida van veure que no era necessari que l’home intervingués en el transport de mercaderies, ni en la gestió de l’aigua, ni de l’energia, tot això ho podien fer les màquines automàticament.

Donat que no calien els diners per res, va desapareixer la borsa, els bancs i caixes, els departaments comercials, de marketing i de publicitat ja no tenien sentit, com tampoc el furt ni les guerres. Ja no hi havia marques ni patents ni competència, sinó que hi havia col·laboració per crear uns productes que suplissin de la millor manera possible les necessitats de la gent amb el mínim cost en recursos (ja que no hi ha diners) i energètic. No calien tampoc distribuidors ni intermediaris de cap mena ja que les màquines són les encarregades de redistribuir els recursos. D’altra banda ja no caldria un marc que definís allò que és legal i el que no ho és, totes les lleis van quedar abolides, i ja no van caler més jutges ni advocats ni fiscals ni lleis absurdes, ni policia ni militars. Tot va quedar obsolet. I quan hi havia un problema s’atacava directament, sense necessitat de crear una norma (llei) per esquivar-lo com havia passat en temps antics.

La democràcia es va convertir en un sistema de decisions a temps real, un espai on les idees no tenien nom, i on la gent podia compartir les seves necessitats, valorar les dels demés, i votar per la solució que li semblava que podria beneficiar a una quantitat més gran de gent de la millor manera possible. Un conjunt de variables introduides en un ordinador, el qual de forma imparcial en treia unes conclusions de les quals l’home sempre en tenia la última paraula per tirar-ho endavant o no, votant-ho de nou amb el mateix sistema, fins arribar a la sol·lució perfecta per aquella necessitat en aquell moment. D’aquesta manera no hi havia res inalterable i qualsevol cosa que es pogués millorar degut a la pròpia evolució de la tecnologia, s’integrava dins els sistemes existents, o se’n feien de nous si calia.

Mentrestant, seguint amb la il·lusió de la propietat privada, la població mundial viu en el que ha de ser l’últim sistema d’esclavatge ideat per l’home: L’esclavatge dels diners, és la única cosa que ens manté aturats com a especie, de la mateixa manera que les religions en l’antiguitat posant límits a la nostra pròpia evolució.

Ja des de ben petits que no paren d’atabalar-nos amb que ens hem d’esforçar per tirar endavant. Et marquen unes hores per aprendre, si vas “endarrerit” has de fer repàs, i a part cal que aprenguis idiomes, informàtica i altres coses per tal de ser més “competitiu”, per tenir més “sortides” i més “possibilitats” de trobar una “bona” feina. A més hi ha el paper del professor, que te en les seves mans el poder de decidir sobre el teu futur, ja que ell “aprova” o “desaprova” allò que fas, et pot suspendre o fer-te fora de la classe, etc.

Quan creixem i ens “inserim” al món laboral, la cosa no canvia pas gaire… Et marquen unes hores per anar a la feina, si vas”endarrerit” t’obliguen a fer hores extres, i a part cal que facis cursets d’idiomes, informàtica i altres coses per tal de poder optar a un “carreg” millor. I a més hi ha el paper de l’empresari, que te en les seves mans el poder de decidir sobre el teu futur, ja que ell “aprova” o “desaprova” allò que fas, et pot despatxar o fer-te fora una temporada, etc. Per això ens trobem obligats a fer hores, perquè sempre hi ha algun capullo que les fa per tu i aleshores la teva feina, per bona que sigui, com que has marxat abans queda desacreditada i t’exposes a que et facin fora.

De capullos que fan hores n’hi ha de dos tipus, els que es queden a l’oficina a canvi de res, a aquests no crec que els arribi a entendre mai… I els que ho fan perquè necessiten els diners extra per arribar a final de mes, o això diuen, però el cas és que si necessites més diners dels que guanyes és que has guanyat un punt més al teu nivell de capullisme al gastar per sobre de les teves possibilitats. Però no és culpa teva, així t’ho han inculcat des de ben petit: -si t’esforces més i treballes més guanyaràs més-

Aquest és un dels mites falsos més potents avui en dia, un dels mites que ens condiciona pràcticament tot el nostre estil de vida ja que tota la nostra vida l’hem d’organitzar al voltant del treball. Però és FALS, si treballes més guanyaràs menys, ficat-ho al cap, si treballes més guanyaràs menys i com més treballis menys guanyaràs. La lògica us diu el contrari oi? No patiu, no és culpa vostra, és resultat del rentat de cervell al que hem estat exposats tota la vida. Però només un capullo seguiria fent el mateix un cop s’adona de l’engany, així que encara ets a temps de canviar perquè la última decisió és teva.

Farem els números petits per simplificar al màxim l’explicació d’això. Suposem que cada dia compres una barra de pa a 1 euro i has de fer X Km en cotxe per anar a la feina. A la vostra feina sou 5 persones i l’empresari diu que n’ha de fer fora una per la crisis, però clar, caldrà que les demés facin alguna hora extra de tant en quant. Els treballadors que es queden d’entrada estan contents, després de tot conservaran la feina i tindran la possibilitat de guanyar un extra de tant en quan. Però no s’adonen que ara hi ha una persona parada, que ha de cobrar l’atur i rebre altres ajudes que vagi necessitant degut a que no te feina, a més ha de consumir menys. De manera que el govern necessita gastar-se uns dinerets per mantenir a aquesta persona que a més ara gasta menys, aquests diners els ha de treure d’algun lloc, després d’uns mesos marejant la perdiu t’adones que s’ha apujat la gasolina, que ara la barra de pa val 1’15 euros, i que tu tens la “sort” de poder fer hores de tant en quan per tal de seguir comprant les mateixes coses perquè el sou no l’han canviat pas. De manera que el preu del teu esforç s’ha devaluat, necessites treballar més hores per poder “gastar” no perdó, per poder “comprar” les mateixes coses que abans. En resum, treballes més per guanyar menys. I HO ACCEPTEM CONTENTS !

L’alternativa és clara, en lloc de fer fora a aquesta persona, què passaria si tots fessin una hora menys al dia? D’entrada no hi hauria ningú aturat, tots s’haurien d’estrènyer una mica el cinturó perquè al treballar una hora menys cobres una hora menys, però les que cobres com a mínim són al mateix preu. I com que estem en un mercat on els preus els marquen l’oferta i la demanda (tot i que en tinc les meves reserves…), si tots comprem una mica menys, com a mínim els preus haurien de baixar una miqueta, recuperant així mica en mica l’equilibri entre el que guanyes i el cost de la vida. I ara treballem una hora menys ! Però sempre hi ha d’haver algun perjudicat, en aquest cas l’empresari que va a plorar al govern i l’amenaça amb que si no guanya el suficient haurà de presentar un ERO o com n’hi vulguin dir. El govern es caga als pantalons i li promet l’oro i el moro a l’empresari de manera que el govern que era pel poble passa a ser el govern de les institucions, corporacions i empreses, i té la barra d’ajudar-los amb els nostres impostos!

Recorda, si treballes més estàs prenen la feina a un altre persona a qui hauràs de mantenir fent hores extres.