IN.CUL.CAT!

L’altre dia en una conversa amb una nova amistat, i parlant de relacions anteriors, em va començar a deixar anar un rotllo sobre els signes del zodíac, que si aquell era de tal signe i clar com que jo sóc de tal altre i llavors ell es així i jo sóc aixà, i per això tal i per lo altre qual, i bla bla bla…

No vaig poder més i la vaig haver de fer callar, però no feia massa que la coneixia i no volia semblar groller perquè malgrat tot em cau bé, així que primer vaig intentar fer-li raonar sobre els fonaments del que estava dient. I el raonament de fet és força simple:

• Qui escriu o interpreta com és cada signe? en base a què ho interpreta així i no d’una altra manera?
• Ni idea oi?
• Assumim, que qui sigui que ho escrigui sap el que es diu i té les seves raons i fonaments per dir-ho. Aleshores de quin signe ets?
• Leo
• Aleshores, quin dia vas néixer?
• El 2 d’Agost
• Doncs em penso que ets Càncer i no Leo…
• Apa ! que dius ! que el Leo va del 24 de Juliol al 23 d’Agost, per tant sóc Leo !
• Fa 1000 anys quan va aparèixer l’horòscop potser si, però resulta que el firmament es mou, ara es pot dividir en 13 constel·lacions i no 12 com abans, i el dia que vas néixer tu, fa 30 anys, la que passava era la de Càncer i no pas la de Leo que no comença fins el 10 d’agost.

Així que t’has passat mitja vida pensant que ets Leo, justificant els mals o els bens de les teves relacions en funció de la vostra “suposada” compatibilitat degut als signes, i resulta que ni tu ets Leo ni l’altre és el que et pensaves que era, tot i així has hipotecat les relacions de mitja vida creient-te aquestes bajanades, i dic bajanades perquè si fossin mínimament serioses les persones que les escriuen s’haurien pres la molèstia de, com a mínim, mirar el cel de tant en quant, ja que el dia que van néixer ja n’hi havia 13…

Ara, abans que corris a veure quin “nou” signe ets, et recomano que aprofitis aquesta revelació per deixar de condicionar i justificar el teu comportament i les teves relacions amb aquestes bajanades i siguis una mica més lliure, perquè creure-te-les et limita, però no creure en res t’allibera d’aquesta mania que tenim els humans de buscar les causes dels nostres suposats problemes en l’exterior, i així començar a mirar a dins d’un mateix perquè només allà hi trobaràs el que veritablement ets.

El teu nom és possiblement la paraula que has escoltat més vegades en el que portes de Vida. La majoria de nosaltres ens esgarrifaríem només de pensar en la idea que algú pugui estar repetint un mateix missatge a un nadó en els seus primers mesos de vida. I no és un missatge qualsevol que podria afectar a una faceta de la teva vida, sinó que és l’eix central del qual derivarà tota la teva personalitat.

Tothom s’afanya a escollir un bon nom pels seus fills, però gairebé tothom s’oblida d’explicar-lis que ells no són el seu nom. Bàsicament perquè ells també s’ho creuen… La majoria d’infants, en canvi, quan comencen a parlar es refereixen a ells mateixos en tercera persona tot dient: En Gepet té gana, o en Gepet té pipi. Però no dura massa i aviat tu i el teu nom sou una mateixa cosa, la identificació amb la primera forma s’ha completat, has deixat de ser lliure, has deixat de ser un nou ésser humà per convertir-te en el Gepet. A partir d’aquest moment, per fer enfadar un nen petit n’hi ha prou amb dir malament el seu nom. He dit un nen petit? A quanta gent coneixes que encara s’enfaden (ni que ho dissimulin bé) quan fas broma amb el seu nom, o quan et refereixes a ells fent servir el mot que tenien a l’escola?

Estar clar que necessitem tenir un nom propi que ens identifiqui inequívocament dins el nostre cercle social, però de fet no seria tant dolent si fóssim un nombre perquè t’adonaries fàcilment que tu ets el que ets, i no pas l’individu 8769273.

En Gepet va anar creixent, fins que un dia mentre era a l’escola amb els seus companys fent classe de català els hi van ensenyar que els diminutius dels noms propis es feien agafant la última o dos últimes síl·labes del nom. Així que Pet cap aquí i Pet cap allà tothom se n’enfotia d’ell, excepte potser els amics més propers, però tan se val perquè en Gepet ben aviat va començar a presentar-se com a Pet a les noves amistats. A tothom li feia gràcia aquell mot, tothom el coneixia, fins i tot els seus amics de sempre li deien Pet, així que aquell nou nom li va donar un tipus de vida social que mai hagués aconseguit com a Gepet.

Però com pot ser si és la mateixa persona? La resposta és que és la mateixa persona però representant papers diferents, lo qual no te perquè ser dolent, però el mal és que ens aferrem tant a lo que creiem que som que és com si ho fóssim de debò. Així que tot el que creus que ets, tota la teva personalitat, deriva del fet de confondre’t a tu mateix amb el teu nom. La primera cosa que t’han inculcat, una cosa que no tenies quan vas néixer i que de fet no la necessitaves per viure s’ha convertit en tu, o millor dit, tu t’has convertit en ell.

Ara, ni en Gepet ni en Pet cal que pensin gaire en com actuar davant les situacions de la vida, només li cal fer allò que faria en Gepet o en Pet a cada situació, que no són res més que reaccions automàtiques preprogramades amb la creença que són de collita pròpia. Lo més perillós de tot això, és que si saps com reaccionen les persones a determinades situacions, fets o informacions, i a més tens prou poder per controlar dites situacions, fets o informacions, tens el poder de fer que les persones facin el que tu vols quan tu vols, i a més fer-les creure que ho fan per elles mateixes.

Creure que ets el teu nom és la primera cosa que limita les possibilitats de la teva existència, una càrrega massa feixuga per qualsevol, ja que naixem sent completament lliures, però vivim pràcticament tota la vida com esclaus de nosaltres mateixos, creient que som així perquè la vida ens ha fet així i que no tenim opció, però primer et fan creure que ets el teu nom, i després la resta de coses que creus que ets són fàcils de fer-te-les creure. Simplement cal que te les repeteixin prous cops.