El Nom
El teu nom és possiblement la paraula que has escoltat més vegades en el que portes de Vida. La majoria de nosaltres ens esgarrifaríem només de pensar en la idea que algú pugui estar repetint un mateix missatge a un nadó en els seus primers mesos de vida. I no és un missatge qualsevol que podria afectar a una faceta de la teva vida, sinó que és l’eix central del qual derivarà tota la teva personalitat.
Tothom s’afanya a escollir un bon nom pels seus fills, però gairebé tothom s’oblida d’explicar-lis que ells no són el seu nom. Bàsicament perquè ells també s’ho creuen… La majoria d’infants, en canvi, quan comencen a parlar es refereixen a ells mateixos en tercera persona tot dient: En Gepet té gana, o en Gepet té pipi. Però no dura massa i aviat tu i el teu nom sou una mateixa cosa, la identificació amb la primera forma s’ha completat, has deixat de ser lliure, has deixat de ser un nou ésser humà per convertir-te en el Gepet. A partir d’aquest moment, per fer enfadar un nen petit n’hi ha prou amb dir malament el seu nom. He dit un nen petit? A quanta gent coneixes que encara s’enfaden (ni que ho dissimulin bé) quan fas broma amb el seu nom, o quan et refereixes a ells fent servir el mot que tenien a l’escola?
Estar clar que necessitem tenir un nom propi que ens identifiqui inequívocament dins el nostre cercle social, però de fet no seria tant dolent si fóssim un nombre perquè t’adonaries fàcilment que tu ets el que ets, i no pas l’individu 8769273.
En Gepet va anar creixent, fins que un dia mentre era a l’escola amb els seus companys fent classe de català els hi van ensenyar que els diminutius dels noms propis es feien agafant la última o dos últimes síl·labes del nom. Així que Pet cap aquí i Pet cap allà tothom se n’enfotia d’ell, excepte potser els amics més propers, però tan se val perquè en Gepet ben aviat va començar a presentar-se com a Pet a les noves amistats. A tothom li feia gràcia aquell mot, tothom el coneixia, fins i tot els seus amics de sempre li deien Pet, així que aquell nou nom li va donar un tipus de vida social que mai hagués aconseguit com a Gepet.
Però com pot ser si és la mateixa persona? La resposta és que és la mateixa persona però representant papers diferents, lo qual no te perquè ser dolent, però el mal és que ens aferrem tant a lo que creiem que som que és com si ho fóssim de debò. Així que tot el que creus que ets, tota la teva personalitat, deriva del fet de confondre’t a tu mateix amb el teu nom. La primera cosa que t’han inculcat, una cosa que no tenies quan vas néixer i que de fet no la necessitaves per viure s’ha convertit en tu, o millor dit, tu t’has convertit en ell.
Ara, ni en Gepet ni en Pet cal que pensin gaire en com actuar davant les situacions de la vida, només li cal fer allò que faria en Gepet o en Pet a cada situació, que no són res més que reaccions automàtiques preprogramades amb la creença que són de collita pròpia. Lo més perillós de tot això, és que si saps com reaccionen les persones a determinades situacions, fets o informacions, i a més tens prou poder per controlar dites situacions, fets o informacions, tens el poder de fer que les persones facin el que tu vols quan tu vols, i a més fer-les creure que ho fan per elles mateixes.
Creure que ets el teu nom és la primera cosa que limita les possibilitats de la teva existència, una càrrega massa feixuga per qualsevol, ja que naixem sent completament lliures, però vivim pràcticament tota la vida com esclaus de nosaltres mateixos, creient que som així perquè la vida ens ha fet així i que no tenim opció, però primer et fan creure que ets el teu nom, i després la resta de coses que creus que ets són fàcils de fer-te-les creure. Simplement cal que te les repeteixin prous cops.